Començava la cursa mitja el dissabte amb grans expectatives, els primers punts van anar molt be, vaig agafar al Camil a la 5, que anava molt be..., pero a la seguent em vaig empanar una mica amb uns arbres aillats i vaig perdre 3 minutets, per causes "ajenas a la orientacion" com dirien los Bombaaaaa; encara que no vaig ser el que mes es va empanar...
La resta va anar de cine i sols la fita 6 va evitar que entrara a meta besant la pinça, vaig quedar a sols 5 minuts de Roger i del guanyador, la feina ja estava quasi feta, 3 bones curses de 3 per al Iberic.
Pero volia acabar d'assegurar la classificacio amb la seleccio per a Portugal a la nocturna, la qual havia entrenat 2 vegades esta setmana amb gran exit (47' a 8km nocturns al casc antic de València). L'eixida va ser caotica i amb perill d'atropellament gran en molts corredors i aqui si que es pot dir que per causes "ajenas a la orientacion", en concret una porta que no es van dignar a obrir a ultim hora (ai si jo fos organitzador on parava eixe tio...), va fer que em retirara despres perdre 4 minuts sense entendre ni vore res i arribara amb Biel fent un sprint per donar espectacle...
Per sort les altres 3 curses m'han permes tornar 3 anys despres a ser convocat per la seleccio per al proper Iberic,
Anire junt amb Juanma, Biel i Rori en senior homes!
Espere poder repetir l'actuacio que vaig tindre, encara que sera molt molt dificil...
Abans de començar per arribar a la eixida havien de passar per dos ponts sobre el riu fets pels BriPac, que no es perdien una ;-)))
La llarga va ser un gran desastre, la vaig liar ja des del principi, em vaig trobar amb Amador a mija cursa i vam estar 10 minuts perduts en error paralel, vaig arriba a meta com vaig poder, perdent mig hora, Roger va fer un carreron guanyant per 8 minutacos al 2n... El final era emocionant, sobretot per veure si algu caia al riu mes que res,...
diumenge, 16 de novembre del 2008
dilluns, 6 d’octubre del 2008
Guadix-O
Per fi tornava l'hora de l'orientació en un terreny per correr, bastant tecnic, pero precios, totes les enquestes coincideixen: un 10 per al terreny...
Pero el dijous entrenant vaig tindre un problemeta, vaig relliscar i caure aparatosament, pegant-me al cap, els braços i el costat, encara que no va ser molt per sort.
El primer dia pel matí vam correr la mitja, la zona de meta era molt oberta amb vegetació baixa, amb grans tallats a alguns llocs on la gent apurava una mica...
Pero sobretot hi havia pins i zones de terra amb tot tipus de vaguades i forats; la cursa hem va anar prou be, encara que una mica lent i insegur, i al final, vaig perdre 4 minuts a una fita, pot anar millor...
Després a esperar que arribaren tots i el millor va vindre amb David "Ruso", que va arribar sprintant amb un Valencia-O, pero va ser arrassat a l'sprint, el proxim mes farem que se'l passe sencer fent series de velocitat ;-)))
Jo tambe vaig tindre problemes a l'sprint, perque el fotograf Gemperle es va quedar a la corva i quasi me'l berene.
Per la vespradeta tardet ens havien preparat un precios sprint per Guadix i, de nou, vam tindre sort i no va ploure, pero els carrers estaven bastant mullats i el perill era evident...
Vam correr per damunt de les teulaes de les cases, que sentirien tremolar tot al pas del trenet (vaig pillar als 4 de davant); em va anar molt be, excepte la 6ª fita, per un error paralel, tambe vaig perdre temps entrant per carrer estrets, on vaig haver d'anar lent, ja que patinaven molt.
L'arribada a meta vaig anar molt lent, ja que era una autentica pista de patinatje...
Després d'arribar viu tocava parlar amb els amics i comparar parcils...
Al final 5è a 9 segons del 3r, content amb el resultant, pero es pot pulir un poc, i entrega trofeus amb motxileta.
Despres tocava anar al sol dur a organitzar-ho tot i vestir-se per anar a sopar a...
una cova!, per variar, vam recarregar energies a base d'embotits, picaeta i postres.
El diumenge corriem la llarga a un terreny amb mes pins, mes tancat que el dissabte i tallats mes grans, on les eleccions de ruta eren basiques, encara que el millor solia ser donar la volta...
Ens trobavem prop de l'autovia, que vam creuar dos vegades i molt prop de Guadix.
Hem va anar molt be, sols em vaig perdre a 2 fites uns 2 minutets, pero em vaig resentir de les costelles (pel colp del dijous) i no vaig poder anar atope,
pero estic content perque vaig anar be d'orientació i a la classificació final vaig acabar 5è.
Així que ara a descansar i fer un paro de 20 dies per recuperar muscularment i les costelletes, pero ja planejant proximes aventures i preparant la cursa de la UPV a Sagunt...
www.upv-o.com
dimecres, 17 de setembre del 2008
Manifiesto a favor de la Federación de Carreras por Montaña
Mesa redonda CxM en el siglo XXI
Federación Internacional, Española y Valenciana de Carreras por Montaña (FICxM, FECxM, FEVCxM)
Representante de los corredores en la asamblea
Sistema de puntuación justo
Unificar montaña y atletismo
Puntuación justa, no es lo mismo quedar 2º a 1’’ del 1º que quedar 2º a 15’, se debería valorar el nivel de la prueba, es decir, el tiempo del primer clasificado (esto marca el nivel de la prueba) y el tiempo del propio corredor, además de la dificultad de la prueba (no es lo mismo quedar a 1’ en una prueba de 30’ que en una de 4 horas), por todo ello, por sensatez y porqué acabará siendo así (lo que no sabemos en que año ocurrirá):
(Tiempo ganador en segundos) / (tiempo del corredor) * 100.
Es así de simple, además se tiene la ventaja de poder descartar una prueba de forma justa y que la puntuación de la prueba no dependa de los metros de desnivel que marque un GPS u otro; que los puntos no dependan de si el corredor que ha quedado delante de ti tenga la federativa o no; que se puntúe el esfuerzo personal, además de la dureza de la prueba = tiempo en segundos, que será consecuencia directa de seis factores:
- El número de kilómetros de la prueba
- El desnivel positivo y negativo de la prueba
- La dificultad técnica de la prueba
- La meteorología del día de la competición
- La calidad de los corredores congregados
- El ritmo llevado el día de la competición por l@s mejores
Marcar la carrera el mismo día o, al menos, revisarlo, pues pueden desaparecer cintas; poniendo siempre las necesarias, especialmente al pasar de un camino ancho a uno estrecho y, al revés.
Avituallamientos cada 5 km. máximo o 500 metros de desnivel, pero que se haga efectivo, así como los 100 metros a su alrededor para avituallarnos, con papeleras.
Ligas más largas, pudiendo descartar más pruebas, a la vez que hacer más, relajando los criterios para poder ser parte de la liga española y valenciana de CxM.
Más categorías, permitiendo participar a tod@s, sea cual sea la edad y el nivel, con categoría efectiva de júnior (antes de 20 años), open (con licencia de prueba) y veteran@s D (mas de 60 años) con un recorrido alternativo más corto y fácil, para promocionar y democratizar las carreras de la liga; además de señor, veteran@s A (mas de 40 años), B (mas de 45 años) y C (mas de 50 años). Se puede dar trofeos solo a categorías absolutas, júnior y open si se quiere ahorrar en trofeos.
Participación efectiva de los corredores en las asambleas de carreras por montaña, con estamentos de clubes y de corredores representados.
Crear la licencia de prueba, destinada únicamente a categorías open, que no optaran a premios oficiales, pero servirán de promoción, siendo esto muy importante, además de permitir probar a corredores de alto nivel si les gustan las carreras por montaña, sin necesidad de sacarse la federativa. Esta licencia de prueba no serviría para figurar en la clasificación final de liga, por lo que no habría ningún agravio comparativo y sumando todas las pruebas sumaría más dinero que la federativa.
Poder descartar, al menos, 2 pruebas en las ligas, pues una boda, un simple constipado o una inoportuna caída no puede marcar el devenir de toda una liga, hay que valorar al más fuerte, no al que más suerte (además de fuerza) tenga a lo largo de toda la liga.
Regular los precios para las carreras, poniendo un máximo para ellos, poniendo énfasis en abaratar el campeonato de España, pues es la carrera más importante y se debe de democratizar permitiendo a todos correr sin abusar del precio.
Buscar terrenos adecuados, con cierta belleza, donde la integridad del corredor y del entorno natural no corran serio riesgo (ser sepultados por cientos de rocas).
Respetar a los corredores en las inscripciones, separando los dorsales en centenas, para agilizar la inscripción y evitar largas colas; sin atosigar para pasar el control de entrada, cuando el retraso en los dorsales sea causa de la organización.
Independencia de la federación de montañismo imprescindible, pues se podría abordar los temas que preocupan a las carreras de montaña, sin preocuparse de senderismo, por ejemplo, que son la gran mayoría de federados. Pues unos 3000 corredores por montaña son suficientes para crear una federación propia que engrandezca nuestro deporte.
Unificar las carreras por montaña de la federación de montaña y de la de atletismo en una sola: FECxM, donde habría campeonato de España de 6 modalidades:
Larga (de 30 a 65 km)
Media (de 18 a 30 km)
Sprint (de 10 a 18 km fácil técnicamente)
Km vertical (de 3 a 4’5 km lineales)
100 metros verticales (de 300 a 350 m lineales)
Por equipos
Además las ligas contarían con carreras variopintas, como 3 o 4 medias, 2 o 3 largas y 1 o 2 sprint.
Crear un documento con recomendaciones sobre como organizar una prueba.
Federación Internacional, Española y Valenciana de Carreras por Montaña (FICxM, FECxM, FEVCxM)
Representante de los corredores en la asamblea
Sistema de puntuación justo
Unificar montaña y atletismo
Puntuación justa, no es lo mismo quedar 2º a 1’’ del 1º que quedar 2º a 15’, se debería valorar el nivel de la prueba, es decir, el tiempo del primer clasificado (esto marca el nivel de la prueba) y el tiempo del propio corredor, además de la dificultad de la prueba (no es lo mismo quedar a 1’ en una prueba de 30’ que en una de 4 horas), por todo ello, por sensatez y porqué acabará siendo así (lo que no sabemos en que año ocurrirá):
(Tiempo ganador en segundos) / (tiempo del corredor) * 100.
Es así de simple, además se tiene la ventaja de poder descartar una prueba de forma justa y que la puntuación de la prueba no dependa de los metros de desnivel que marque un GPS u otro; que los puntos no dependan de si el corredor que ha quedado delante de ti tenga la federativa o no; que se puntúe el esfuerzo personal, además de la dureza de la prueba = tiempo en segundos, que será consecuencia directa de seis factores:
- El número de kilómetros de la prueba
- El desnivel positivo y negativo de la prueba
- La dificultad técnica de la prueba
- La meteorología del día de la competición
- La calidad de los corredores congregados
- El ritmo llevado el día de la competición por l@s mejores
Marcar la carrera el mismo día o, al menos, revisarlo, pues pueden desaparecer cintas; poniendo siempre las necesarias, especialmente al pasar de un camino ancho a uno estrecho y, al revés.
Avituallamientos cada 5 km. máximo o 500 metros de desnivel, pero que se haga efectivo, así como los 100 metros a su alrededor para avituallarnos, con papeleras.
Ligas más largas, pudiendo descartar más pruebas, a la vez que hacer más, relajando los criterios para poder ser parte de la liga española y valenciana de CxM.
Más categorías, permitiendo participar a tod@s, sea cual sea la edad y el nivel, con categoría efectiva de júnior (antes de 20 años), open (con licencia de prueba) y veteran@s D (mas de 60 años) con un recorrido alternativo más corto y fácil, para promocionar y democratizar las carreras de la liga; además de señor, veteran@s A (mas de 40 años), B (mas de 45 años) y C (mas de 50 años). Se puede dar trofeos solo a categorías absolutas, júnior y open si se quiere ahorrar en trofeos.
Participación efectiva de los corredores en las asambleas de carreras por montaña, con estamentos de clubes y de corredores representados.
Crear la licencia de prueba, destinada únicamente a categorías open, que no optaran a premios oficiales, pero servirán de promoción, siendo esto muy importante, además de permitir probar a corredores de alto nivel si les gustan las carreras por montaña, sin necesidad de sacarse la federativa. Esta licencia de prueba no serviría para figurar en la clasificación final de liga, por lo que no habría ningún agravio comparativo y sumando todas las pruebas sumaría más dinero que la federativa.
Poder descartar, al menos, 2 pruebas en las ligas, pues una boda, un simple constipado o una inoportuna caída no puede marcar el devenir de toda una liga, hay que valorar al más fuerte, no al que más suerte (además de fuerza) tenga a lo largo de toda la liga.
Regular los precios para las carreras, poniendo un máximo para ellos, poniendo énfasis en abaratar el campeonato de España, pues es la carrera más importante y se debe de democratizar permitiendo a todos correr sin abusar del precio.
Buscar terrenos adecuados, con cierta belleza, donde la integridad del corredor y del entorno natural no corran serio riesgo (ser sepultados por cientos de rocas).
Respetar a los corredores en las inscripciones, separando los dorsales en centenas, para agilizar la inscripción y evitar largas colas; sin atosigar para pasar el control de entrada, cuando el retraso en los dorsales sea causa de la organización.
Independencia de la federación de montañismo imprescindible, pues se podría abordar los temas que preocupan a las carreras de montaña, sin preocuparse de senderismo, por ejemplo, que son la gran mayoría de federados. Pues unos 3000 corredores por montaña son suficientes para crear una federación propia que engrandezca nuestro deporte.
Unificar las carreras por montaña de la federación de montaña y de la de atletismo en una sola: FECxM, donde habría campeonato de España de 6 modalidades:
Larga (de 30 a 65 km)
Media (de 18 a 30 km)
Sprint (de 10 a 18 km fácil técnicamente)
Km vertical (de 3 a 4’5 km lineales)
100 metros verticales (de 300 a 350 m lineales)
Por equipos
Además las ligas contarían con carreras variopintas, como 3 o 4 medias, 2 o 3 largas y 1 o 2 sprint.
Crear un documento con recomendaciones sobre como organizar una prueba.
dimecres, 10 de setembre del 2008
Carros de Foc Sky runners
Dijous de mati eixia del meu nou pis a València amb molta il•lusió per anar als Carros a donar-ho tot. Al carrer Serpis hem van arreplegar Raul i Siba, també venien a correr amb un altre cotxe Kiko i Esteban d’Alcoi.
A Vilareal vam arreplegar a Patri, que també tenia moltes ganes de correr, estavem cumplint tots els horaris. Vam dinar a Mora la Nova i despres amb algún sustet vam arribar molt rapidament a Espot, on Esteban i Kiko se’n van anar a Mallafre en taxi.
Com el temps del dissabte deia la prediccio que seria molt roïn vaig decidir fer els Carros el divendres, des de Mallafre, cosa que vaig aconseguir gracies a la simpatía de les guardes del Refugi. Aixi per la nit, despres de sopar amb Danilo i Salome, em van apropar a la barrera i vaig pujar caminant fins el Refugi…
Al mati seguent em vaig alçar el primer sobre les 5 i mitja, per esmorçar i preparar-ho tot tranquilament, fins i tot, vaig escalfar i reconeixer el tram final de senda. Quasi tots van eixir a les 7 en punt, pero jo em notava ple i em vaig esperar a les 7’25, aixi em donaria moral adelantar corredors i em marcarien el recorregut una mica…
Fins Amitges vaig anar trotant suau i caminant a les pujades (quasi tot), pero amb molta força i molt concentrat i retallant en tot moment, 40 minuts, de moment tot fácil i de cara.
A Saboredo vaig tardar uns 50, superant la Ratera amb tranquilitat, sense perdre’m, encara en els temps de record, sense cansarme gaire i avançant ja a quasi tots els del meu refugi, allí em va rebre un gos gegant.
L’eixida cap a Colomers va ser mes accidentada, em vaig eixir de la senda al principi, pero vaig perdre poc temps, despres vam pujar el primer gran coll, ja amb total soledat. Vaig fer la trepidant baixada i en el tram final vaig fer el primer error en continuar baixant per la senda, quan hauria d’haver pujat per entrar per damunt de la presa. Despres de fer la pujada extra vaig veure que havien fet un nou refugi, on havia de cunyar, encara un poc mes lluny; ja perdia uns 10 minutets, pero em trovaba molt be, encara que el sol ja començava a picar…
Vaig pujar al Coll de la Crestada direccio a la Restanca i notava que poc a poc ja no em trovaba tant be i aixo que sols duia 3 hores i mitja… vaig coronar el coll i vaig baixar amb rapidesa cap a la Restanca, on ja perdia mes de mig hora, no em trovaba gens be i els meus objectius ja canviaven, conscient que m’esperava el pitjor; aixi i tot, acababa d’avançar als primers del meu refugi.
Ara tocava pensar en el Ventosa, a mes repetir el tram de baixada de la Crestada es feia pessat i ja anava bastant lent, un tal Gerard (que va acabar amb 12 hores) em va agafar i vaig aguantar amb ell fins el creuament cap a Ventosa o cap a Colomers, pero ell em va dir que ja me l’havia passat. Aixi va ser, em va tocar escalar una mica i vaig perdre 20 minutets mes (al mapa aquesta zona els tracks no estaven ben col•locats, potser tambe es van perdre els que van marcar la ruta…). Ja al refugi un arbre del que brollava l’aigua em va sorprende i alegrar molt, tocava parar mes temps que mai, mejar un entrepa, barretes, fruits secs i canviar el recalfat isostar per aigua fresca… preparant-se per afrontar el pitjor, la forja dels autentics Sky Runners: el Contraix.
L’eixida la vaig fer prou tranquil, sabent que la táctica de deixar el mes dur per al final es declarava clarament equivocada i que em podríen caure aci hores i hores… Pero la gent encara estaba mes tocada que jo, que encara que pujava molt lent, els deixava a tots arrere, a mes començava a marejarme una mica i tindre el cervell embotat… A mitja pujada un runner de sudamerica es va unir a mi i com ell no sabia el cami li vaig marcar tota la pujada, forçant una mica el meu ritme…
A la part final, el cami era molt clar i quedaba molt poc, pero molt empinat i ell va tirar avant, despres de tocar la neu (em va dir que mai havia vist neu…). Dalt del coll vaig haver de parar a menjar i recapacitar una mica ;-)
Per sort encara baixava bastant be, vaig tornar a unir-me al meu nou company, que m’esperava baix, pero va vindre la gran cagadilla: per no pujar una mica vaig tirar per fer la baixada recte pel pal multicolor, gran error, pendent infernal i vam haver de destrepar i tot, mentre els altres ens avançaven… Una vegada a la senda em vaig trovar comode fins el refugi de l’Estany Llong, pero sabia que necessitaria moltes forces per pujar el Llui, aixi que vaig fer una parada llarga, menjant molt i vaig enviar al xaval amb un altre grup per no forçar a la pujada. Vaig tindre temps de pensar com Kilian Jornet ja devia d’estar arribant a meta al Ultra-Trail del Mont Blanc i com ja em podia acomiadar del bany en el llac de Sant Maurici al acabar els Carros…
Ja em dirigía cap a Colomina, l’ultima gran etapa i “l’enemic” el Llui, una pujada molt llarga, pero bastant suau on es pot correr, pero jo anava caminant bastant lent i em vaig unir a 2 catalans que anven de roig fins el refugi, la part final de la pujada se’m va fer molt dura i al coll vaig parar per menjar una mica.
Per sort per baixar encara em trobava be, encara que a l’etapa van caure mes de 3 hores i ja seria tot un exit acabar en menys de 15 al total…
No quedava molt per fer-se de nit, havia de fer l’etapa rapid per arribar al Blanc i que em deixara una llanterna Siba, al principi el cami molt facil i vaig avançar rapid, el pas de l’Os em pa costar, pero es molt curt, despres l’ultima pujada el Coll del Saburo es el que em separava de la victoria… Em van venir forces renovades i vaig pujar botant per les pedres com un llamp, fins i tot, agafant i avançant al runner de sudamerica que anava molt per devant de mi. La baixada la vaig fer atope i sense parar al coll, anava llançat al Blanc, pero a la part final vaig fer un error i vaig haver de trepar perdent uns 5 minuts. Per fi a les 9 i vint de la nit, justa mb l’ultima llum arribava al Refugi, on eixien Raul (que em va deixar una termica), Salomé, Danilo Siba a rebre’m. Portava 13 hores 50 minuts i “sols” quedava la baixada a Mallafre.
Ja del tot de nit vaig començar a baixar i ja no estava tant euforic despres de la parada, quasi no podia correr ni baixant i el cami se’m va fer molt llarg, especialment a la via. Just al arribar als tunels em van tornar a agafar tot el grup d’sky runners que havia deixat arrere i vam acabar arribant tots junts a Mallafre, erem uns 8, encara que a 3 d’ells encara els quedava alguna etapa mes… Finalment 16 hores 18 minuts, content, pero amb els errors apresos, per un altre any cal anar una setmana abans, aclimatar-se, aprendre les travesses, fer-ho el dia amb menys sol i especialmente fer el mes dur al principi!!!
Una vegada mes agriar a les guardes del refugi que tingueren pietat i em deixaren dormir a Mallafre, ja que a les 12 de la nit no tenia massa ganes de pujar al Blanc amb el motxilon… Aixo es el que vaig fer el migdia seguent amb Salome que s’havia retirat, despres d’acomiadar-nos de Kiko i Esteban que van acabar amb exit en 22 hores 30 minuts.
La pujada final al Blanc se’m va fer molt dura, pel pes i pel cansanci, encara que als metres final ja em trobava molt millor.
Per fi al Blanc el merescut descans, partideta de cartes, dutxa, per fi un bon sopar, tot era tranquilitat fins que… estante a l’habitacio tombat em van pujar cridant el meu nom i no sabia si amagar-me o dir que era jo, m’olia el pitjor ;-)) la versio era que Patri es trobava molt mal i tenia “no se que” a la cama i que estava sola al Llong i intentaria arribar al Colomina a les 11 (en 5 hores) i jo havia d’anar per guiar-la fins el Blanc, ja que seria de nit… Vaig dir que m’ho pensaria despres de sopar ja que estava absolutamente rebentat i Salome em deia que si anava el que no podria tornar seria jo ;-))
Al final vaig decidir anar despres de pegar-me un soparot i abrigar-me (massa). Al principi anava a bon ritme caminant i em va sorprendre que cada vegada em trobava millor i anava mes rapid, el coll del Saburo me’l vaig menjar i la baixada tambe saltant alegremente de roca en roca i tirant recte fins les llums dels que venien, el pas de l’Os el vaig baixar rapid i just baix em vaig trobar a Siba, Raul i… Patri, era un bulo que espigues sola ;-)) pero estava prou cansada, a mes ens vam perdre pujant Saburo, i ens vam unir uns 8 per fer la baixada; encara que Siba va anar per devant amb altres dos que anaven mes rapid. Nosaltres vam baixar molt poc a poc, ja que Patri es trobava mal, en el tram final Raul va tirar per devant, pero es va perdre i encara vam arribar abans Patri i jo ;-)))) La part final se li va fer durisima, fins i tot faltant 100 metres no s’ho volia creure, pero ho va aconseguir: enhorabona PatriKinder Sky runner 21 hores i 9 minuts…
A dormir tots guarros, ja que no ens podiem dutxar fins el mati… El dia seguent esmorçar amb una botella de vi per celebrar-ho i baixada amb taxi fins Espot, que jo vaig patir quasi mes que baixar corrent per que el cami esta molt rebentat.
I tornada cap a casa pensant ja en les properes aventures… (la setmana que ve orientacio a Moia i l’altra Asturies copa de muntanya).
A Vilareal vam arreplegar a Patri, que també tenia moltes ganes de correr, estavem cumplint tots els horaris. Vam dinar a Mora la Nova i despres amb algún sustet vam arribar molt rapidament a Espot, on Esteban i Kiko se’n van anar a Mallafre en taxi.
Com el temps del dissabte deia la prediccio que seria molt roïn vaig decidir fer els Carros el divendres, des de Mallafre, cosa que vaig aconseguir gracies a la simpatía de les guardes del Refugi. Aixi per la nit, despres de sopar amb Danilo i Salome, em van apropar a la barrera i vaig pujar caminant fins el Refugi…
Al mati seguent em vaig alçar el primer sobre les 5 i mitja, per esmorçar i preparar-ho tot tranquilament, fins i tot, vaig escalfar i reconeixer el tram final de senda. Quasi tots van eixir a les 7 en punt, pero jo em notava ple i em vaig esperar a les 7’25, aixi em donaria moral adelantar corredors i em marcarien el recorregut una mica…
Fins Amitges vaig anar trotant suau i caminant a les pujades (quasi tot), pero amb molta força i molt concentrat i retallant en tot moment, 40 minuts, de moment tot fácil i de cara.
A Saboredo vaig tardar uns 50, superant la Ratera amb tranquilitat, sense perdre’m, encara en els temps de record, sense cansarme gaire i avançant ja a quasi tots els del meu refugi, allí em va rebre un gos gegant.
L’eixida cap a Colomers va ser mes accidentada, em vaig eixir de la senda al principi, pero vaig perdre poc temps, despres vam pujar el primer gran coll, ja amb total soledat. Vaig fer la trepidant baixada i en el tram final vaig fer el primer error en continuar baixant per la senda, quan hauria d’haver pujat per entrar per damunt de la presa. Despres de fer la pujada extra vaig veure que havien fet un nou refugi, on havia de cunyar, encara un poc mes lluny; ja perdia uns 10 minutets, pero em trovaba molt be, encara que el sol ja començava a picar…
Vaig pujar al Coll de la Crestada direccio a la Restanca i notava que poc a poc ja no em trovaba tant be i aixo que sols duia 3 hores i mitja… vaig coronar el coll i vaig baixar amb rapidesa cap a la Restanca, on ja perdia mes de mig hora, no em trovaba gens be i els meus objectius ja canviaven, conscient que m’esperava el pitjor; aixi i tot, acababa d’avançar als primers del meu refugi.
Ara tocava pensar en el Ventosa, a mes repetir el tram de baixada de la Crestada es feia pessat i ja anava bastant lent, un tal Gerard (que va acabar amb 12 hores) em va agafar i vaig aguantar amb ell fins el creuament cap a Ventosa o cap a Colomers, pero ell em va dir que ja me l’havia passat. Aixi va ser, em va tocar escalar una mica i vaig perdre 20 minutets mes (al mapa aquesta zona els tracks no estaven ben col•locats, potser tambe es van perdre els que van marcar la ruta…). Ja al refugi un arbre del que brollava l’aigua em va sorprende i alegrar molt, tocava parar mes temps que mai, mejar un entrepa, barretes, fruits secs i canviar el recalfat isostar per aigua fresca… preparant-se per afrontar el pitjor, la forja dels autentics Sky Runners: el Contraix.
L’eixida la vaig fer prou tranquil, sabent que la táctica de deixar el mes dur per al final es declarava clarament equivocada i que em podríen caure aci hores i hores… Pero la gent encara estaba mes tocada que jo, que encara que pujava molt lent, els deixava a tots arrere, a mes començava a marejarme una mica i tindre el cervell embotat… A mitja pujada un runner de sudamerica es va unir a mi i com ell no sabia el cami li vaig marcar tota la pujada, forçant una mica el meu ritme…
A la part final, el cami era molt clar i quedaba molt poc, pero molt empinat i ell va tirar avant, despres de tocar la neu (em va dir que mai havia vist neu…). Dalt del coll vaig haver de parar a menjar i recapacitar una mica ;-)
Per sort encara baixava bastant be, vaig tornar a unir-me al meu nou company, que m’esperava baix, pero va vindre la gran cagadilla: per no pujar una mica vaig tirar per fer la baixada recte pel pal multicolor, gran error, pendent infernal i vam haver de destrepar i tot, mentre els altres ens avançaven… Una vegada a la senda em vaig trovar comode fins el refugi de l’Estany Llong, pero sabia que necessitaria moltes forces per pujar el Llui, aixi que vaig fer una parada llarga, menjant molt i vaig enviar al xaval amb un altre grup per no forçar a la pujada. Vaig tindre temps de pensar com Kilian Jornet ja devia d’estar arribant a meta al Ultra-Trail del Mont Blanc i com ja em podia acomiadar del bany en el llac de Sant Maurici al acabar els Carros…
Ja em dirigía cap a Colomina, l’ultima gran etapa i “l’enemic” el Llui, una pujada molt llarga, pero bastant suau on es pot correr, pero jo anava caminant bastant lent i em vaig unir a 2 catalans que anven de roig fins el refugi, la part final de la pujada se’m va fer molt dura i al coll vaig parar per menjar una mica.
Per sort per baixar encara em trobava be, encara que a l’etapa van caure mes de 3 hores i ja seria tot un exit acabar en menys de 15 al total…
No quedava molt per fer-se de nit, havia de fer l’etapa rapid per arribar al Blanc i que em deixara una llanterna Siba, al principi el cami molt facil i vaig avançar rapid, el pas de l’Os em pa costar, pero es molt curt, despres l’ultima pujada el Coll del Saburo es el que em separava de la victoria… Em van venir forces renovades i vaig pujar botant per les pedres com un llamp, fins i tot, agafant i avançant al runner de sudamerica que anava molt per devant de mi. La baixada la vaig fer atope i sense parar al coll, anava llançat al Blanc, pero a la part final vaig fer un error i vaig haver de trepar perdent uns 5 minuts. Per fi a les 9 i vint de la nit, justa mb l’ultima llum arribava al Refugi, on eixien Raul (que em va deixar una termica), Salomé, Danilo Siba a rebre’m. Portava 13 hores 50 minuts i “sols” quedava la baixada a Mallafre.
Ja del tot de nit vaig començar a baixar i ja no estava tant euforic despres de la parada, quasi no podia correr ni baixant i el cami se’m va fer molt llarg, especialment a la via. Just al arribar als tunels em van tornar a agafar tot el grup d’sky runners que havia deixat arrere i vam acabar arribant tots junts a Mallafre, erem uns 8, encara que a 3 d’ells encara els quedava alguna etapa mes… Finalment 16 hores 18 minuts, content, pero amb els errors apresos, per un altre any cal anar una setmana abans, aclimatar-se, aprendre les travesses, fer-ho el dia amb menys sol i especialmente fer el mes dur al principi!!!
Una vegada mes agriar a les guardes del refugi que tingueren pietat i em deixaren dormir a Mallafre, ja que a les 12 de la nit no tenia massa ganes de pujar al Blanc amb el motxilon… Aixo es el que vaig fer el migdia seguent amb Salome que s’havia retirat, despres d’acomiadar-nos de Kiko i Esteban que van acabar amb exit en 22 hores 30 minuts.
La pujada final al Blanc se’m va fer molt dura, pel pes i pel cansanci, encara que als metres final ja em trobava molt millor.
Per fi al Blanc el merescut descans, partideta de cartes, dutxa, per fi un bon sopar, tot era tranquilitat fins que… estante a l’habitacio tombat em van pujar cridant el meu nom i no sabia si amagar-me o dir que era jo, m’olia el pitjor ;-)) la versio era que Patri es trobava molt mal i tenia “no se que” a la cama i que estava sola al Llong i intentaria arribar al Colomina a les 11 (en 5 hores) i jo havia d’anar per guiar-la fins el Blanc, ja que seria de nit… Vaig dir que m’ho pensaria despres de sopar ja que estava absolutamente rebentat i Salome em deia que si anava el que no podria tornar seria jo ;-))
Al final vaig decidir anar despres de pegar-me un soparot i abrigar-me (massa). Al principi anava a bon ritme caminant i em va sorprendre que cada vegada em trobava millor i anava mes rapid, el coll del Saburo me’l vaig menjar i la baixada tambe saltant alegremente de roca en roca i tirant recte fins les llums dels que venien, el pas de l’Os el vaig baixar rapid i just baix em vaig trobar a Siba, Raul i… Patri, era un bulo que espigues sola ;-)) pero estava prou cansada, a mes ens vam perdre pujant Saburo, i ens vam unir uns 8 per fer la baixada; encara que Siba va anar per devant amb altres dos que anaven mes rapid. Nosaltres vam baixar molt poc a poc, ja que Patri es trobava mal, en el tram final Raul va tirar per devant, pero es va perdre i encara vam arribar abans Patri i jo ;-)))) La part final se li va fer durisima, fins i tot faltant 100 metres no s’ho volia creure, pero ho va aconseguir: enhorabona PatriKinder Sky runner 21 hores i 9 minuts…
A dormir tots guarros, ja que no ens podiem dutxar fins el mati… El dia seguent esmorçar amb una botella de vi per celebrar-ho i baixada amb taxi fins Espot, que jo vaig patir quasi mes que baixar corrent per que el cami esta molt rebentat.
I tornada cap a casa pensant ja en les properes aventures… (la setmana que ve orientacio a Moia i l’altra Asturies copa de muntanya).
dilluns, 18 d’agost del 2008
Alcoi-Agres-Ontinyent 29 km. +1100m. -1300m. el repte impossible
La missio era facil, tenia 2 hores 15 minuts per anar a Ontinyent, havia de fer el millor temps per 10 minuts per arribar, passant pel Montcabrer i per Agres, on havia de fer tambe marca parcial i continuar atope fins l'estació d'Ontinyent sense tindre clar el final de la ruta...
D'eixida em vaig trobar molt be, pero vaig tractar de no eixir massa rápid, el Montcabrer me'l vaig berenar fent una pujada historica motivat per l'esperit olimpic, despres d'haver vist el record del mon dels 100m Usain Bolt i com Marta Dominguez es caia faltant 200m per meta, podent fer plata, pero s'ho prenia amb bon humor i sense perdre la fe.
Baixada fins a Agres a ritme demoledor i nou record historic del refugi a Agres, anava encés, vaig para a beure a la plaça (1h11'22'' de plaça a plaça) i vaig continuar fins l'estació d'Agres, ultima oportunitat per cagar-se del repte i esperar 55 minuts al tren, pero no vaig parar, volia mes aventura i començava a fer-se de nit...
Vaig fer l'ultima pujada forta i depres 8 quilometrillos de cami ample y bo, on cada vegada es veia menys, ja eren 9 i mitja i Ontinyent es veia encara lluny (el tren passava a les 9h55'), vaig accelerar una mica fins arribar a la baixada final de senda, on vaig anar molt poc a poc perque la pendent era forta i no es veia 3 en un burro. Quan vaig arribar a la carretera tenia 6 minuts de marge, els cotxes de cara em cegaven i donava gracies a haver fet record a Agres, ja que aixo em donava les poques esperances que em quedaven per arribar... pero ja no coneixia el final de la ruta...
De repen em va pareixer veure el pont de la via i em vaig ficar per un cami i recorrer al tipic recurs quan no se la ruta: anar per damunt de la via del tren, que segur que era el mes curt i rapid i sols disposava de 3 minuts...
Ja a la via no era el Xitxarra, em vaig convertir en l'AVE i vaig volar fins l'estació en 4 minuts, on vaig arribar contentissim i 2 minuts mes tard ja estava damunt del tren, sense acabar de creuremeu.
D'eixida em vaig trobar molt be, pero vaig tractar de no eixir massa rápid, el Montcabrer me'l vaig berenar fent una pujada historica motivat per l'esperit olimpic, despres d'haver vist el record del mon dels 100m Usain Bolt i com Marta Dominguez es caia faltant 200m per meta, podent fer plata, pero s'ho prenia amb bon humor i sense perdre la fe.
Baixada fins a Agres a ritme demoledor i nou record historic del refugi a Agres, anava encés, vaig para a beure a la plaça (1h11'22'' de plaça a plaça) i vaig continuar fins l'estació d'Agres, ultima oportunitat per cagar-se del repte i esperar 55 minuts al tren, pero no vaig parar, volia mes aventura i començava a fer-se de nit...
Vaig fer l'ultima pujada forta i depres 8 quilometrillos de cami ample y bo, on cada vegada es veia menys, ja eren 9 i mitja i Ontinyent es veia encara lluny (el tren passava a les 9h55'), vaig accelerar una mica fins arribar a la baixada final de senda, on vaig anar molt poc a poc perque la pendent era forta i no es veia 3 en un burro. Quan vaig arribar a la carretera tenia 6 minuts de marge, els cotxes de cara em cegaven i donava gracies a haver fet record a Agres, ja que aixo em donava les poques esperances que em quedaven per arribar... pero ja no coneixia el final de la ruta...
De repen em va pareixer veure el pont de la via i em vaig ficar per un cami i recorrer al tipic recurs quan no se la ruta: anar per damunt de la via del tren, que segur que era el mes curt i rapid i sols disposava de 3 minuts...
Ja a la via no era el Xitxarra, em vaig convertir en l'AVE i vaig volar fins l'estació en 4 minuts, on vaig arribar contentissim i 2 minuts mes tard ja estava damunt del tren, sense acabar de creuremeu.
dissabte, 16 d’agost del 2008
Alcoi-Cocentaina-Agres 26 km. +1500m. -1400m. amb Vicent
Avui ha sigut un dia mes tranquil, he anat amb Vicent i hem tornat en cotxe. Hem anat a ritme baix al principi passant per Serelles i pujant al Castell de Cocentaina des de baix.
Despres venia la pujada al Montcabrer des de Sant Cristofol i passant per Huit Piletes on he marcat un parcial demoledor de 42'08'' ;-)))
Per acabar hem fet la baixada a Agres disfrutant ;-))
Despres venia la pujada al Montcabrer des de Sant Cristofol i passant per Huit Piletes on he marcat un parcial demoledor de 42'08'' ;-)))
Per acabar hem fet la baixada a Agres disfrutant ;-))
dilluns, 11 d’agost del 2008
Alcoi-Banyeres 24 km. +500m. -400m. agafare el bus?
De nou he tornat a eixir al limit de temps, aquesta vegada a les 12 campanades cap a Banyeres per la serra, disposava de 2 hores, per trobar la parada i tot...
El Barranc del Cint ha anat be, encara que feia molta torrera, despres he baixat una mica el ritme, pero he arribat a la Font de Mariola prou rapid (53')
Els 7 km. de carretera els he fet com una moto, pero al agafar la pista m'he equivocat i he acabat al camp de tir i despres per una senda que s'ha acabat... horror ja no arribe!!!, m'he punxat com mai i he conseguit eixir a una caseta i agafar el camí bo, pero habia perdut un temps vital; al cami he apretat tant com he pogut, pero els 35 graus ja començaven a acusarse... Sort que he vist les cases i he entrat a Banyeres amb 4 minuts per trobar la parada... pero el poble es prou gran i he estat 6 minuts baixant amb tot fins a la carretera, esperant trobar la parada o fer parar el bus... he tingut sort, ja que estava baix del meson el Castillo (1h53'49''), on jo habia provat i sols un minut despres d'arribar jo ha arribat el mini-bus i he assaborit els fruits de la gloria ;-))))))))))))
El Barranc del Cint ha anat be, encara que feia molta torrera, despres he baixat una mica el ritme, pero he arribat a la Font de Mariola prou rapid (53')
Els 7 km. de carretera els he fet com una moto, pero al agafar la pista m'he equivocat i he acabat al camp de tir i despres per una senda que s'ha acabat... horror ja no arribe!!!, m'he punxat com mai i he conseguit eixir a una caseta i agafar el camí bo, pero habia perdut un temps vital; al cami he apretat tant com he pogut, pero els 35 graus ja començaven a acusarse... Sort que he vist les cases i he entrat a Banyeres amb 4 minuts per trobar la parada... pero el poble es prou gran i he estat 6 minuts baixant amb tot fins a la carretera, esperant trobar la parada o fer parar el bus... he tingut sort, ja que estava baix del meson el Castillo (1h53'49''), on jo habia provat i sols un minut despres d'arribar jo ha arribat el mini-bus i he assaborit els fruits de la gloria ;-))))))))))))
diumenge, 10 d’agost del 2008
Alcoi-Ibi 18 km. +800m. -650m. el bus matiner...
He tornat a eixir d'Alcoi, com sempre, molt just de temps, per pillar el bus a Ibi tenia 1h 35'... he anat corrent tranqui fins el Racó i des d'alli pels Canelons (amb prou aigua) corrent incomode perque la senda esta molt tancada i tecnica, pero el paissatge val la pena fins que el pica una ortiga...
Despres per la senda cap al Santuari ja anava mes fort i cómode i la pujada fins el Menejador ja anava atope, per acabar fent 45'16'' en la pujada.
Des d'alli he anat a la Teixereta i baixat per les sendes que van directes a Ibi, on he arribat a tot gas per intentar pillar el bus en 1h 33'07'' a l'Ajuntament, i sense parar fins a la parada de bus, sols 3 minuts tard, pero una dona que ja estava alli deia que no habia passat... 30 minuts despres d'esperar vaig pensar que si, que s'habria avançat; aixi que vaig anar a vore a Vicent i vaig tornar en el bus de les 10.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)