Carros de Foc Sky runners

Dijous de mati eixia del meu nou pis a València amb molta il•lusió per anar als Carros a donar-ho tot. Al carrer Serpis hem van arreplegar Raul i Siba, també venien a correr amb un altre cotxe Kiko i Esteban d’Alcoi.

A Vilareal vam arreplegar a Patri, que també tenia moltes ganes de correr, estavem cumplint tots els horaris. Vam dinar a Mora la Nova i despres amb algún sustet vam arribar molt rapidament a Espot, on Esteban i Kiko se’n van anar a Mallafre en taxi.
Com el temps del dissabte deia la prediccio que seria molt roïn vaig decidir fer els Carros el divendres, des de Mallafre, cosa que vaig aconseguir gracies a la simpatía de les guardes del Refugi. Aixi per la nit, despres de sopar amb Danilo i Salome, em van apropar a la barrera i vaig pujar caminant fins el Refugi…
Al mati seguent em vaig alçar el primer sobre les 5 i mitja, per esmorçar i preparar-ho tot tranquilament, fins i tot, vaig escalfar i reconeixer el tram final de senda. Quasi tots van eixir a les 7 en punt, pero jo em notava ple i em vaig esperar a les 7’25, aixi em donaria moral adelantar corredors i em marcarien el recorregut una mica…
Fins Amitges vaig anar trotant suau i caminant a les pujades (quasi tot), pero amb molta força i molt concentrat i retallant en tot moment, 40 minuts, de moment tot fácil i de cara.
A Saboredo vaig tardar uns 50, superant la Ratera amb tranquilitat, sense perdre’m, encara en els temps de record, sense cansarme gaire i avançant ja a quasi tots els del meu refugi, allí em va rebre un gos gegant.
L’eixida cap a Colomers va ser mes accidentada, em vaig eixir de la senda al principi, pero vaig perdre poc temps, despres vam pujar el primer gran coll, ja amb total soledat. Vaig fer la trepidant baixada i en el tram final vaig fer el primer error en continuar baixant per la senda, quan hauria d’haver pujat per entrar per damunt de la presa. Despres de fer la pujada extra vaig veure que havien fet un nou refugi, on havia de cunyar, encara un poc mes lluny; ja perdia uns 10 minutets, pero em trovaba molt be, encara que el sol ja començava a picar…

Vaig pujar al Coll de la Crestada direccio a la Restanca i notava que poc a poc ja no em trovaba tant be i aixo que sols duia 3 hores i mitja… vaig coronar el coll i vaig baixar amb rapidesa cap a la Restanca, on ja perdia mes de mig hora, no em trovaba gens be i els meus objectius ja canviaven, conscient que m’esperava el pitjor; aixi i tot, acababa d’avançar als primers del meu refugi.
Ara tocava pensar en el Ventosa, a mes repetir el tram de baixada de la Crestada es feia pessat i ja anava bastant lent, un tal Gerard (que va acabar amb 12 hores) em va agafar i vaig aguantar amb ell fins el creuament cap a Ventosa o cap a Colomers, pero ell em va dir que ja me l’havia passat. Aixi va ser, em va tocar escalar una mica i vaig perdre 20 minutets mes (al mapa aquesta zona els tracks no estaven ben col•locats, potser tambe es van perdre els que van marcar la ruta…). Ja al refugi un arbre del que brollava l’aigua em va sorprende i alegrar molt, tocava parar mes temps que mai, mejar un entrepa, barretes, fruits secs i canviar el recalfat isostar per aigua fresca… preparant-se per afrontar el pitjor, la forja dels autentics Sky Runners: el Contraix.
L’eixida la vaig fer prou tranquil, sabent que la táctica de deixar el mes dur per al final es declarava clarament equivocada i que em podríen caure aci hores i hores… Pero la gent encara estaba mes tocada que jo, que encara que pujava molt lent, els deixava a tots arrere, a mes començava a marejarme una mica i tindre el cervell embotat… A mitja pujada un runner de sudamerica es va unir a mi i com ell no sabia el cami li vaig marcar tota la pujada, forçant una mica el meu ritme…

A la part final, el cami era molt clar i quedaba molt poc, pero molt empinat i ell va tirar avant, despres de tocar la neu (em va dir que mai havia vist neu…). Dalt del coll vaig haver de parar a menjar i recapacitar una mica ;-)

Per sort encara baixava bastant be, vaig tornar a unir-me al meu nou company, que m’esperava baix, pero va vindre la gran cagadilla: per no pujar una mica vaig tirar per fer la baixada recte pel pal multicolor, gran error, pendent infernal i vam haver de destrepar i tot, mentre els altres ens avançaven… Una vegada a la senda em vaig trovar comode fins el refugi de l’Estany Llong, pero sabia que necessitaria moltes forces per pujar el Llui, aixi que vaig fer una parada llarga, menjant molt i vaig enviar al xaval amb un altre grup per no forçar a la pujada. Vaig tindre temps de pensar com Kilian Jornet ja devia d’estar arribant a meta al Ultra-Trail del Mont Blanc i com ja em podia acomiadar del bany en el llac de Sant Maurici al acabar els Carros…
Ja em dirigía cap a Colomina, l’ultima gran etapa i “l’enemic” el Llui, una pujada molt llarga, pero bastant suau on es pot correr, pero jo anava caminant bastant lent i em vaig unir a 2 catalans que anven de roig fins el refugi, la part final de la pujada se’m va fer molt dura i al coll vaig parar per menjar una mica.

Per sort per baixar encara em trobava be, encara que a l’etapa van caure mes de 3 hores i ja seria tot un exit acabar en menys de 15 al total…
No quedava molt per fer-se de nit, havia de fer l’etapa rapid per arribar al Blanc i que em deixara una llanterna Siba, al principi el cami molt facil i vaig avançar rapid, el pas de l’Os em pa costar, pero es molt curt, despres l’ultima pujada el Coll del Saburo es el que em separava de la victoria… Em van venir forces renovades i vaig pujar botant per les pedres com un llamp, fins i tot, agafant i avançant al runner de sudamerica que anava molt per devant de mi. La baixada la vaig fer atope i sense parar al coll, anava llançat al Blanc, pero a la part final vaig fer un error i vaig haver de trepar perdent uns 5 minuts. Per fi a les 9 i vint de la nit, justa mb l’ultima llum arribava al Refugi, on eixien Raul (que em va deixar una termica), Salomé, Danilo Siba a rebre’m. Portava 13 hores 50 minuts i “sols” quedava la baixada a Mallafre.

Ja del tot de nit vaig començar a baixar i ja no estava tant euforic despres de la parada, quasi no podia correr ni baixant i el cami se’m va fer molt llarg, especialment a la via. Just al arribar als tunels em van tornar a agafar tot el grup d’sky runners que havia deixat arrere i vam acabar arribant tots junts a Mallafre, erem uns 8, encara que a 3 d’ells encara els quedava alguna etapa mes… Finalment 16 hores 18 minuts, content, pero amb els errors apresos, per un altre any cal anar una setmana abans, aclimatar-se, aprendre les travesses, fer-ho el dia amb menys sol i especialmente fer el mes dur al principi!!!
Una vegada mes agriar a les guardes del refugi que tingueren pietat i em deixaren dormir a Mallafre, ja que a les 12 de la nit no tenia massa ganes de pujar al Blanc amb el motxilon… Aixo es el que vaig fer el migdia seguent amb Salome que s’havia retirat, despres d’acomiadar-nos de Kiko i Esteban que van acabar amb exit en 22 hores 30 minuts.

La pujada final al Blanc se’m va fer molt dura, pel pes i pel cansanci, encara que als metres final ja em trobava molt millor.
Per fi al Blanc el merescut descans, partideta de cartes, dutxa, per fi un bon sopar, tot era tranquilitat fins que… estante a l’habitacio tombat em van pujar cridant el meu nom i no sabia si amagar-me o dir que era jo, m’olia el pitjor ;-)) la versio era que Patri es trobava molt mal i tenia “no se que” a la cama i que estava sola al Llong i intentaria arribar al Colomina a les 11 (en 5 hores) i jo havia d’anar per guiar-la fins el Blanc, ja que seria de nit… Vaig dir que m’ho pensaria despres de sopar ja que estava absolutamente rebentat i Salome em deia que si anava el que no podria tornar seria jo ;-))
Al final vaig decidir anar despres de pegar-me un soparot i abrigar-me (massa). Al principi anava a bon ritme caminant i em va sorprendre que cada vegada em trobava millor i anava mes rapid, el coll del Saburo me’l vaig menjar i la baixada tambe saltant alegremente de roca en roca i tirant recte fins les llums dels que venien, el pas de l’Os el vaig baixar rapid i just baix em vaig trobar a Siba, Raul i… Patri, era un bulo que espigues sola ;-)) pero estava prou cansada, a mes ens vam perdre pujant Saburo, i ens vam unir uns 8 per fer la baixada; encara que Siba va anar per devant amb altres dos que anaven mes rapid. Nosaltres vam baixar molt poc a poc, ja que Patri es trobava mal, en el tram final Raul va tirar per devant, pero es va perdre i encara vam arribar abans Patri i jo ;-)))) La part final se li va fer durisima, fins i tot faltant 100 metres no s’ho volia creure, pero ho va aconseguir: enhorabona PatriKinder Sky runner 21 hores i 9 minuts…

A dormir tots guarros, ja que no ens podiem dutxar fins el mati… El dia seguent esmorçar amb una botella de vi per celebrar-ho i baixada amb taxi fins Espot, que jo vaig patir quasi mes que baixar corrent per que el cami esta molt rebentat.

I tornada cap a casa pensant ja en les properes aventures… (la setmana que ve orientacio a Moia i l’altra Asturies copa de muntanya).