Despres d'un gran estiu es hora de marcarse nous objectius per a la nova temporada.
Ja forma part del passat pero hi ha moments que no s'oblidaran mai, com l'orienti-birring dels 5 dies de Palencia, la travesa dels Carros de Foc en 2 dies i un mati
i l'esperadissima excursio al Monte Perdido en 11 hores.
Rescate tambe la crónica de la meva 1a marato d'asfalt (he corregut 2), fa ja 7 anys:
Hola a tots!!! i gracies als que m'han recolzat i animat.
Aquesta fantàstica cursa va començar el matí del dissabte: vaig a agafar el bus a València i sols baixar vaig arreplegar el meu dorsal i la meua bossa, enmig d'un increïble ambient maratonià i, com no, em vaig trobar amb l'ànima de la festa i de les maratons: Ferran Santoyo.
Després vam assistir a una interessant taula rodona amb Abel Anton, Paquito Ribera, el metge i el presi de Correcaminos, amb la sala totalment plena.
Després venia el dinar de la pasta: vaig anar amb Carmen i Mamen, després d'alguns problemetes orientadors vam aconseguir arribar i encara que sols els corredors estaven convidats vam colar també a Carmen. Paella i molta fideuà...
Ara tocava descansar i preparar-ho tot per a la cursa, però abans vam passar a arreplegar el dorsal de Mamen i a visitar la fira del corredor. Ja en casa Mamen, Carmen, Jose i Chito, el seu gos, vam preparar el xip, els dorsals, l'equipatge...
Ja sols quedava un sopar lleugeret i a les 12 a dormir... Jo vaig controlar prou be els nervis i vaig dormir quasi d'un tiró, fins les 6:30. Ens vam vestir i vam esmorzar també lleugeret, res de llet, ni sucs, ni glucosa, ni barretes... uns plàtans i galetes.
Carmen i Jose ens van portar fins l'eixida... allí començà tot el ritual: tirita nasal, llevar-se la roba d'abric, posar-se les sabatilles, massatge amb un gel "precursa" ... i, sobretot, anar a l'aseo a soltar lastre!!!
Entre unes coses i altres, ja sols faltaven 3 minuts per a la Marató, vaig saludar fugaçment als meus pares que acabava de trobar i... horror!!!, una valla m'impedia col•locar-me als primers llocs, ràpidament, vaig entrar per darrere i hem vaig obrir camí fins la 3a fila. Lliris va anunciar allò de la meua porra i preparats, llestos, ja!!!
Sols eixir vaig localitzar a Maria Abel, 1a dona, i al km. 1 ja érem un grupet de 8 xics amb ella, per davant els 5 africans, un grup de 5 corredors i 5 o 6 solts. El ritme era molt regular al meu grup i jo hem trobava prou be, encara que ja intuïa que era un poc massa fort: 17'15'' els primer 5 km.
Poc a poc vam anar agafant a gent i cap al km. 10 ens vam unir al grup de 5,el ritme era calcat en tots els km: 17'20'' i els km. encara no començaven a afectar-me.
Fins el km. 15 tot va continuar igual, fins i tot més ràpid: 17'10'', ja havíem passat el casc antic i fins ací hi havia prou públic, ni tant sols podies trobar els coneguts entre tants.
Açò va canviar al km. 20, ens arrimàvem al Port i cada vegada hi havia menys gent, ací estaven els meus pares animant: Emili preparat, que ve el pitjor!!! Ja ho sabia, notava que ja hem tocava acabar: no res, un altra mitja marató, però quedava tot un mon... El ritme encara el manteníem igual 17'15'', la mitja la vam passar en 1h.12'45'', una bogeria.
Poc a poc hem notava els músculs mes engarrotats i al km. 23 vaig haver de deixar el grup i quedar-me sol, però encara anava mitjanament bé al km. 25: 17'45'', sabia que podia passar de tot entre les 2h30' i les 3h. A més ja no hi havia quasi ningú animant, carrers solitaris i llarguíssims...
Ja arribava el temut km. 30 i encara aguantava el tipo: 18'45'', però veia el futur molt negre, no hem passava ningú, pareixia que a tots els ocorria el mateix, excepte als de davant que desapareixien...
Aquesta barrera no hem va afectar massa: 19'10'' al km. 35, però corríem quasi per carrers deserts, açò no s'acabava mai!!! Les cames ja no hem responien... Sobretot al km. 36 on hem vaig trobar el famós mur: 4'20'' a eixe km., a més, una petita pujada, però no se jo ni com, encara hem vaig recuperar un poc, segurament pel vital recolzament de Carmen i Jose, als que els vaig dir que no podia més. La baixadeta i faltar sols 5 km. també va ajudar: vaig aconseguir "salvar els mobles", no sense patiment, i arribar al km. 40 en 20'50''... ara ja sabia que arribava.
A més l’il•lusió, que no les cames, hem van fer augmentar molt el ritme: 3'54'' al km. 41, entrava ja al cau del riu, ja estava!!!, una corba i la recta triomfal que portava fins a la pista, molt llarga per cert, però vaig entrar a la pista donant-ho tot: 3'44'' al km. 42 i encara vaig anar més ràpid, els crits del públic eren molt emocionants i volava, no corria, ja està!!! la meta, la felicitat era total, mes que pel temps 2h33'46'', per haver arribat sense enfonsar-me massa.
Vaig intentar rodar un poc, no vaig poder, hem mereixia descansar:primer un massatge i després una bona dutxa, no podia ni arreplegar el gel del piso!!! Després hem vaig menjar tot el que tenia per davant: barretes, fruita, aigua, aquarius... Allí estaven els meus pares, molt emocionats, sobretot Siba.
Un poc després vaig veure el crono de meta: 3h 40' i vaig en Ferran!!!,efectivament, vaig veure com entrava en l'estadi i arribava a meta per baix de les 3h 41' sense esprintar, però sense enfonsar-se, a més van aconseguir doblar: 1h 50' a la 1a i a la 2a mitja, complia una marató més, ja van unes 60, un crack.
Realment va valdre la pena, avui un dia després, ja he decidit tornar l'any que ve a per les 2h30', però encara queda molt...
Emili Atope (fins el km. 23)
